Skip to main content

Consideracions sobre un esquer disfressat de síndria

No estic del tot convençut que el fet de què el mestre porti una síndria a la classe sigui l’element que realment transformi l’aprenentatge ni el model de pensament educatiu.

Estic d’acord que d’entrada l’esquer al mig de la classe pot sorprendre, pot captivar i atreure l’atenció a causa de la novetat, de la curiositat i de la descontextualització, però necessitarem alguna cosa mes per generar les ganes de descobrir mentre s’aprèn.

Els factors que compten de veritat son el mestre i l’alumne. L’objecte, la síndria, només és el recurs, un pretext, que si bé pot tenir importància a l’hora de crear expectatives, no és el nervi que estimula l’aprenentatge. Estimular i captivar l’alumnat requereix d’una capacitat actoral (que no és innata) per part del mestre per crear confiança i sintonia. Una capacitat “artesanal” del mestre que té moltíssim mèrit: suposa experiència, vocació i molt d’amor.

Abans que qualsevol esquer, sens dubte és millor l’acte sincer de transmissió compartida el qual es basa en 6 components: disposició, confiança, empatia, respecte, atenció i reconeixement. Aquests 6 components s’estableixen de tu a tu entre mestre i alumne i son recíprocs, és a dir, si falla un dels elements en un dels dos actors (mestre o alumne) tota la resta del procés es veu perjudicat. La transmissió necessita el paper de l’interlocutor i del receptor en els dos sentits. Tampoc es tracta de què una part estigui per sobra de l’altra sinó més aviat de trobar el punt màgic de complicitat on cadascú té el seu lloc de responsabilitat on accepta un compromís, uns drets i deures al davant d’una llibertat escollida i acordada, on hi ha una renúncia implícita per ambdues parts i un dret a l’error, només faltaria. El mestre es submergeix en la seva tasca i crea vincles emocionals i comunicatius per transmetre valors i informació per crear tots plegats el coneixement.

El meu posicionament es fonamenta en què un bon mestre sempre sabrà crear recursos propis més enllà dels esquers que utilitzi. A mig món s’ensenya sense cap recurs (ni paper, ni llapis, ni síndria) i alguns fan meravelles, mentre que aquí tenim de tot i més, fins i tot a vegades massa. No volem oblidar de què el mestre i l’alumne són la clau constructiva del procés d’aprenentatge, cap síndria podrà substituir aquesta realitat. És a dir, la síndria no fa el «monjo» (mestre) i el nostre “monjo” ha de demostrar que té recursos en les seves capacitats pròpies per engrescar, il·lusionar, i crear comunió en el diàleg i en l’acompanyament.

Una síndria pot crear màgia, igual que un poema, el silenci d’una nota, un tema suggestiu o fer pantomima dalt una cadira, tant se val, sempre hi ha camins per arrencar la percepció, la participació, la implicació o la cooperació de l’alumne. Però no perdem de vista l’actitud necessària quan es comparteix: ser, pensar, crear, estimar.

Dit això, volem reflexionar sobre la capacitat per crear condicions on els alumnes puguin fer-se preguntes. En les innovacions pedagògiques actuals “generar coneixement” és tendència, però és evident que sense compartir aquest coneixement no generarem res. Es parla de l’objectiu i no de la metodologia. Però, ¿com afecta tot plegat a la classe? A l’alumne? Als temaris? Als objectius pedagògics? Al que esperen els pares de l’escola? Quantes síndries necessitarem? Sempre funciona la síndria?

La resposta és el Mestre, el Mestre amb majúscules. La seva experiència i voluntat per sortir contínuament de la zona de confort. La voluntat de superar el que se sap o es creu saber i tenir el geni per fer-ho, sense por. Tenir paciència. Reinvertar-se constantment després de cada dia (o de cada síndria).

Alguns articles de premsa i certs documents al voltant de l’educació i del futur de l’ensenyament em sorprenen i fan qüestionar-me algunes de les noves directrius educatives com a paradigmes de bones intencions. En elles no s’aborda mai el com i no es té en compte ni es valora el que representa la complexitat «artesanal» d’exercir de Mestre. El risc que correm amb els esquers massa vanguardistes, si no vigilem bé, és entusiasmar-nos en la compra de la “l’artefacte de moda” i al poc temps adonar-nos que no s’ha inventat res de fonamentalment nou (la famosa síndria). Nou ha de ser la implicació del mestre en cada nou procés. La resta, de nou no en té res.

Davant d’un excés de novetats, que no sempre signifiquen innovació, l’estratègia pedagògica que aporta de veritat canvis dinàmics a l’aprenentatge és aconseguir que l’alumne sigui el protagonista, que estigui al centre de tot: és ell el que porta la síndria per requerir als Mestres a investigar recursos adaptats als seus objectius i que aquests siguin una resposta real de generació de coneixement amb la implicació i participació de tota la resta de companys. A la nostra Escola ja fa 50 anys que els Mestres ho fan. Sense por mirem endarrere i endavant per fer el que convingui en cada moment, sense parar d’innovar en cada nou procés.

De fet, és important analitzar el per què alumnes i mestres volen anar a l’escola? Tots tenim alguna sensibilitat per explorar, per sorprendre’ns, per estar bocabadats, per posar-nos a prova, per inventar, imaginar, per creure que tot és possible i demostrar que podem fer més, per ser diferents, per liderar, interpretar, comunicar, etc. El gust d’aprendre i compartir l’aprenentatge no és nou. L’esquer ens pot enganyar. Abans que la síndria, preval el nosaltres, la síndria és auxiliar.

En conclusió, l’esquer disfressat de síndria no és l’educació. L’educació no pot assimilar-se a un producte de seducció que es redibuixa a cops de lífting i de complements emocionals fruits d’un bon màrqueting. L’escola no necessita d’agències comercials per ser creïble. Demana simplement honestedat, estimació i sobretot tranquil·litat. Totes les idees s’han de valorar per poder contrastar-les, comprovar-les, i així prendre les decisions més adequades en cada moment. L’educació no pot estar al marge dels grans canvis culturals, tècnics i socials en què vivim, però ha de continuar íntegre per moltes síndries i esquers de tota mena que hi hagi.

Eric Thamers
Coordinador de les Arts a l’Escola L’Horitzó
ethamers@escola-horitzo.cat